El que està passant amb el cinema Truffaut de Girona és l’expressió d’un problema profund que fa massa temps que patim: en la contractació pública, el preu continua pesant més que el projecte, que l’arrelament al territori i que el valor social que una iniciativa genera.
Per a moltes entitats que treballem en l’àmbit de la discapacitat, la inclusió i el tercer sector social, aquesta realitat és ben coneguda. Fa anys que veiem com, a l’hora d’adjudicar serveis o projectes sostinguts amb diners públics, el preu continua pesant més que la qualitat, l’arrelament al territori o el retorn comunitari. El cas Truffaut ha fet visible aquest debat, però moltes entitats socials fa temps que el vivim en silenci i amb molt menys altaveu.
Quan una entitat social sense ànim de lucre perd un concurs o una licitació que afecta ocupació i cohesió social, l’argument acostuma a ser sempre el mateix: hi ha una altra proposta que ho pot fer més barat. Però aquesta mirada és incompleta. No tot allò que és més barat surt més a compte, ni tot allò que té un cost menor genera més valor per al conjunt de la societat.
Això es fa especialment evident quan competeixen entitats amb ànim de lucre i entitats sense ànim de lucre. No es tracta de dir que unes siguin bones i les altres dolentes. El debat real és quin model vol prioritzar l’administració quan hi ha diners públics en joc i quin impacte vol afavorir amb la seva decisió.
Perquè no és el mateix un model que reinverteix els excedents en la seva missió social, en la millora del servei, en ocupació inclusiva i en retorn a la comunitat, que un model en què una part del valor creat pot acabar convertint-se en benefici empresarial. Totes dues opcions poden ser legals, però no són equivalents des del punt de vista de l’interès general. I això hauria de pesar molt més quan es decideix qui gestiona un servei o un projecte sostingut amb recursos públics.
Sovint se’ns diu que la llei obliga i que no hi ha marge. Però això només és una part de la veritat. La normativa de contractació pública permet incorporar criteris qualitatius, socials i d’impacte comunitari. El problema, per tant, no és només legal. És també polític i administratiu, perquè amb freqüència es tria la via més previsible i més fàcil de defensar. Perquè sortir del criteri més convencional demana més convicció i més voluntat d’assumir responsabilitats.
És aquí on pesa la inèrcia: habitualment es prefereix fer el de sempre, allò que resulta més còmode o menys discutible dins d’un expedient, encara que no sigui allò que millor serveix l’interès general. Aquesta lògica acaba penalitzant projectes solvents, arrelats i socialment valuosos com el del Truffaut.
Però governar no hauria de consistir només a administrar procediments amb prudència defensiva. Governar vol dir millorar les coses, interpretar les eines disponibles amb ambició pública i posar-les al servei d’un model de societat més just, més cohesionat i més arrelat al territori.
Des del món de la discapacitat i de l’exclusió social, estem amb el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Hi estem perquè ens hi reconeixem. Sabem què vol dir defensar projectes valuosos que massa sovint queden en segon terme quan el preu pesa més que el valor social. I creiem que els diners públics no haurien de premiar només qui ho fa més barat, sinó sobretot qui retorna més valor a la comunitat.
Albert Carbonell
President, en nom de les entitats del Clúster Èxit Girona
